Grup A

Text

Guardeu-vos de somiar genives esdentegades (II)

Text seleccionat: El Cafè de la Granota[1]

Vet aquí que una vegada hi havia un patró de llaüt anomenat Marcel·lí Monegre que era molt valent; sortia a navegar amb tronades perilloses tot i que els altres patrons deixaven les seves naus ben amarrades a la drassana. Havia après l’ofici amb el seu pare quan era ben jove i el sistema de navegació per l’Ebre encara consistia en remolcar els llaüts amb sirgues per la vora del riu. Però ara ja feia temps que s’havia adoptat el sistema de remolcar les naus amb bèsties de tir. Cada mina de la conca va instal·lar els seus propis estables als corredors dels molls i els antics sirgadors van ser substituïts pels matxos. Els llaüts eixien de les drassanes i s’afegien al tràfec dels rius.

—Solta-la —Cridà el Marcel.li Monegre.

            En sentir l’ordre del patró, Narcés Costera, el peó que guiava el matxo que sirgava el llaütEbre amunt per la riba, desenganxà la saula: la llarga corda, la qual unia l’animal a l’embarcació, caigué al riu i va esgaiar igual que una fuetada l’aigua grisa. Els altres dos peons de la tripulació, que mentrestant havien muntat els rems en els escàlems, iniciaven la vogada, i el santa Bàrvara tallà el corrent de biaix, aviant-se cap a la vila, situada a la vora Esquerra.

—Fora rems! —ordenà el patró, en acostar-se al moll.

Els peons agafaven aleshores les barres i atracaren suaument l’embarcació al costat de les altres que ja eren amarrades en bateria. Després d’assegurar-se que els homes ho deixaven tot en ordre, Marcel.li Monegre saltà a terra.

—Aquesta nit, a beure cafè al bar Esport! —cridà als peons, al temps que emprenia la pujada del carreró de la Sama, que anava del moll a la plaça d’armes.

            La llum del dia es començava a fondre, es feia denidet. Sobre la vila, negra, surava a frec de teulada el fum acre de les xemeneies. Abans d’arribar a la plaça, el patró es ficà a les oficines de la mina Pedret. El rebé una bafarada d’aire calent, viciat, pastós. En veure’l, el vell Tobies, l’administrador —una mòmia xacrosa i estrafolària, amb polvoroses rosades a les galtes de moixama—, li dedicà el somriure més seductor del seu repertori.

—¿Què hi ha per a demà? —preguntà el Marcel·lí, mentre seia en un cantó de la taula de l’administrador, vora l’estufa roent, i agafava un cigarret de la capsa de fusta lacada, vora el tinter sostingut per un petit faune de bronze.

—Viatge llarg.

—¿On?

—Vint-i-cinc tones de carbó per una bòbila de Tortosa.

El patró rebé amb goig la notícia. La monotonia diària dels viatgers a dur lignit a l’estació de ferrocarril de Faió l’ensopia. El que li anunciava l’administrador volia dir, entre anar i tornar, tres dies de navegació. Significava trobar vells amics i, sobretot, veure la Paulina.

El vell rellotge del Cafè del Centre assenyalava dos quarts i mig de set. El Marcel·lí  s’acabà d’un glop la cervesa, es tragué de la butxaca la petaca i el paper de fumar, i es posà a fer un cigarret.

El cafè començava a omplir-se de gent: minaires que tornaven de la feina, vilatans desvagats i pagesos.