Jesús moncada

Sentit de la seva obra artística

Mequinensa

L’univers literari de Jesús Moncada se situa, bàsicament, en el poble de Mequinensa, abans del seu enrunament l’any 1966.

Des de petit, passava moltes hores als cafès guaitant com els vells llaguters[1] jugaven a les cartes i contaven fantàstiques històries del riu que l’autor retenia amb una  prodigiosa “memòria d’elefant blanc”, com ell, irònicament deia[2].

Els seus records d’infantesa van donar suport a la seva necessitat de rescatar i recrear un món real i alhora màgic que va desaparèixer sota les aigües del pantà més gran d’Aragó. L’Ebre té una importància rellevant, ja que formava part de la seva vida. Mequinensa era una població que vivia de l’Ebre. El riu passava per la població i s’usava per a tot: per a regar, per a navegar, per a rentar… Era un poble fluvial, llarg que s’estenia per l´horta avall. El transport del lignit es feia des de mitjans del segle XIX  sobre les aigües quan les carreteres eren pràcticament inexistents. Hi havia una important flota de llaguts amb personatges i escenes que inspiren l’obra de Moncada: els barquers, els patrons, els pescadors, les dones rentant al riu.

La vida del poble i els personatges: les botigues, les celebracions, tradicions, costums, creences, misteris… La ironia dels protagonistes de les històries és presenta en la trama de la seva obra, especialment en els contes. Tot i que no s’hi fa una crítica al sistema polític que va enderrocar no solament les pedres sinó l’ànima d’un poble, l’essència de la vida de moltes generacions, en tota la seva obra s’extrau la condemna d’aquell fet mitjançant les actituds dels personatges que representen l’ordre i la llei. La burla dels estaments policials franquistes és una contant, també el poder eclesiàstic.

______________________________

[1]Un llaüt es la embarcación de transporte tradicional utilizada en la localidad para el carbón. Los llaguters son los navegantes que se encargaban de la conducción de dichas naves.

[2]Mario Sasot: “Jesús Moncada: A la recerca de la infància segrestada”. Acompañado de un texto del propio Moncada (“Aniversari”). Número 60 (1992), pp. 14-25.

Mequinensa és descrita com una població progressista.

Les obres de Moncada es respiren amb l’alè d’aquella època; algunes escenes són quadres de pintura amb una plasticitat descriptiva que es poden contemplar en aturar la lectura del text. Les escenes quotidianes a través de la seva escriptura esdevenen peces literàries. Des d’aquest punt de vista, ho diu tot sense dir-ho. Ho mostra, en aquest sentit és una obra poètica, suggestiva i molt emotiva.

Les primeres obres recullen la vida d’aquest univers mequinensà: Històries de la mà esquerra, El cafè de la Granota, i fonamentalment la seva primera novel·la: Camí de sirga.

En una entrevista feta per Antón Castro, Moncada comenta: Jo no sóc ni un historiador ni un cronista, però en la meva creació literària hi ha molta de crònica i una base històrica certa i a més a més expurgada, però no amb una mentalitat d’historiador sinó de novel·lista[1].

L’escriptor Pere Calders es va adonar que Jesús Moncada tenia el seu propi món artístic i literari i el va animar que mai no renunciés al català de Mequinensa, a l’Ebre, a les seves arrels. Si jo hagués continuat escrivint en castellà, hauria acabat per no escriure. Quan vaig començar a fer alguna cosa més seriosa, em vaig adonar que m’estava traduint contínuament. Pensava en una llengua i escrivia en una altra. Llavors vaig tenir la sorpresa, gràcies a Edmon Vallés, de comprovar que la llengua que jo parlava era una llengua literària i que tenia una tradició. Vallés treballava en l’editorial Vergara que va publicar una sòbria col·lecció en català, grans traduccions d’obres essencial… Va estar com el meu mentor espiritual. El primer dia que vaig arribar a la Montaner i Simón, em va dir Calders: “M’ha dit Edmon Vallés que escrius”. Estava francament acollonit, li vaig dir que sí[2].

_____________________________

[1] Entrevista de Antón Castro a Jesús Moncada aparecida en El Periódico de Aragón, en la sección “En Primer Plano”, 22-10-1998. Recopilada en su libro Veneno en la boca. Xórdica editorial. Zaragoza, 2009.

[2]Ídem.

DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Departamento de Educación, Cultura y Deporte

Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65