Pintura

Jesús Moncada es dedica a la creació plàstica i visual durant dues dècades, entre 1962 i 1982. En contemplar la seva obra allò que primer sorprèn és l’impacte misteriós dels seus dibuixos i pintures que tenen com a protagonista l’ésser humà. La capacitat de comunicació plàstica de Moncada no deixa indiferent ningú davant les seves obres[1].

En opinió de Sandrine Ribes[2], el seu interès per la pintura s’ha d’entendre des de la profunda investigació estètica que després es filtra en les paraules i no des de motius estrictament biogràfics, cosa que s’acostuma a fer amb freqüència a l’hora d’abordar el treball de Moncada (…) a “Camí de sirga” i a “Estremida memòria” Moncada empra el retrat pictòric com a part de l’estratègia narrativa[3].

_____________________________

[1]Para conocer con profundidad la vertiente plástica de Jesús Moncada se puede consultar la excelente obra: Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis, tinta i oli. El universo visual. Lápiz, tinta y óleo. PRAMES: As Tres Serols-Las Tres Sorores-Les Tres Sorors, Zaragoza, 2012.

[2]Ribes, Sandrine; L’oeuvre de Jesús Moncada: entre plume et pinceau. Revue d’Ëtudes Catalanes, 8-9 (2005-2006), Montpellier, pp. 202-225 (217-218).

[3]Ribes, o.c., p. 11.

Segons Roig i Queralt, Les pintures de Moncada sorprenen per l’adaptació d’estils amb un gran pes sobre la matèria pictòrica. Això fa que als seus dibuixos hi detectem presències insinuadores com l’estètica de l’expressionisme més cru, mentre que als acrílics s’hi combinen estils que anirien des del surrealisme pioner d’un Max Ernst, passant per les desfiguracions de Francis Bacon. Fins a arribar als buits fulgurants de Pau Gargallo. I tot, enmig d’un figurisme anònim però alhora col·lectiu que en determinats moments té explosions de color a l’estil Kandinsky[4].

_____________________________

[4]Roig i Queralt, Francesc. L’univers pictòric de Jesús Moncada, texto para el catálogo de la exposición homónima celebrada en el Museu d’Art Modern de la Diputación de Tarragona. Tarragona del 4 al 27 de noviembre de 2005. Citado en el libro de PRAMES, o.c., p. 16.

Francesc Roig i Queralt defineix l’art de Moncada amb unes paraules que reprodueixo, ja que sintetitzen de manera precisa la clau temàtica de Moncada.

Es tracta d’una estètica dura, de vegetació buida, com un tronc foradat permanentment pel llast de la història, que planteja de manera directa una relació constant entre cossos plens i cossos buits. És la metòdica exploració de l’inconscient amb figures gairebé mineralitzades i paisatges i objectes fossilitzats. És la Mequinensa viscuda, però desposseïda del viure; descrita amb colors vius, però amb difuminat perifèric, boirós i fred; la Mequinensa fragmentada pel contravolum de les absències, amb quantiosos fragments units pel traç negre que delimita sempre el mapa del color. Carcasses de memòria que cal recobrir amb l’angoixa del no-res i amb la utòpica estimació del buit[5].

_____________________________

[5]Roig i Queralt, Francesc, a PRAMES, o. c., p.18.

Sobre la seva personalitat artística farem referència a les paraules de l’escriptor i periodista Antón Castro qui assenyala[6]: L’obra de Jesús Moncada era com una detonació; allí hi havia un pintor, un artista, un escriptor de les emocions i els gests que coneixia l’ofici (…). Hi havia una impregnació de les avantguardes històriques, un apropament evident amb el surrealisme i alguns dels seus mestres (Tanguny, Magritte, Ernst, també la pintura metafísica i enigmàtica de De Chirico), una convivència amb la marca cubista, una mirada vers l’expressionisme (admirador de TÀPIES), una inclinació vers un al·lucinant realisme. I sempre es veia en la seva mà el gust pel traç, la bona composició i l’embriaguesa cromàtica[7].

L’obra plàstica se situa en el context artístic d’avantguarda que impera en la dècada de 1960 orientat en un principi cap al surrealisme i més tard cap a l’informalisme. En l’àmbit català és representat pel grup Dau al set, nom també de la revista que editen i que inclou artistes com Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, l’escriptor i filòsof, crític d’art Arnau Puig o poetes com Joan Brossa.

En Espanya es desenvolupava un moviment que s’oposava a l’informalisme anomenat Pintura espanyola neofigurativa, de M García Viñó. Els plantejaments de la neofiguració enllacen amb altres anteriors de Dubuffet, Willem de Kooning o el de Cobra.

_____________________________

[6]Castro, Antón. PRAMES, o. c., p. 20.

[7] PRAMES, o. c. p. 26.

Moncada es considera deutor de Francis Bacon. El binomi Bacon-Moncada té molts elements comuns tot i que, com gairebé sempre, van a ser els més indefinits aquells que imperin definitivament la superfície dels quadres. Per a tots dos continuen en el mateix suport els recursos espontanis, de vegades en les formes expressionistes i les superfícies semi buides de marcat contingut poètic, on es dissolen o ressalten les formes, sempre en el joc interior-exterior. Sembla com si les figures haguessin estat devorades i, malgrat tot, quedessin com a petjades semi destruïdes. No estaria de més referir-s’hi com a “cossos” —tenen contorn limitat— que s’oposen o integren en un fons. Alhora que l’utilitzen com hàbitat, també el generen[8].

_____________________________

[8] PRAMES, o. c. p. 27.

Els personatges que Moncada mostra plàsticament viuen, moltes vegades, en espais opressius. En aquest sentit es pot situar la seva obra en l’anomenada pintura metafísica desenvolupada a Itàlia a partir de 1917 per Giorgio De Chirico, Carlo Carrà i Giorgo Morandi. Els trets artístics més significatius d’aquest corrent són la creació d’ambients misteriosos i inquietants, persones amb caràcter ambigu, és a dir, caràcter fantasmal i metafísic.

Hi ha dues característiques a destacar: No acompanyava les seves obres amb paraules o denominacions com podia ser un títol, i la majoria de les vegades no les datava.

Gràcies a la generositat de Rosa Maria Moncada, germana i admiradora de Jesús Moncada, es poden contemplar els dibuixos i obres pictòriques en el Museu d’Història de Mequinensa, on s’ha habilitat una excel·lent ubicació denominada Espai Moncada. També hi ha objectes personals de l’artista: plomes estilogràfiques, diplomes, una màquina d’escriure, etcètera.

 Per acabar aquest capítol cal dir que Jesús Moncada va retratar una població en ple procés de desaparició abatuda pel futur incert del poble, entre les dècades de 1960 i 1970. El seu pare, Josep Moncada, tenia una càmera i va reunir una col·lecció de fotografies dels veïns, sobre instants de la vida quotidiana i les diferents manifestacions públiques celebrades a la vila de Mequinensa.