Grup B

Text

Futbol de ribera

Text seleccionat: El Cafè de la GranotA

Aquesta història me la va contar el Vell Cristòfol vint anys després de l’esdeveniment que no podia passar enlloc més que en el nostre poble.

Fa molts anys, una riada del Segre havia devastat  l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre; aleshores, es va decidir fer-li el camp d’esports. Fins llavors, els partits de futbol s’havien celebrat a l’era situada en la banda dreta de l’Ebre, on es reparaven els llaüts hi havia fum i pudor.

Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l’únic inconvenient era l’espai, tan just que el Segre gairebé tocava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l’Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència.

            Es va nomenar un encarregat de recuperar-les. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb un pal; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits  en què el pobre noi havia quedat molt cansat a força d’anar i venir amb la barca.

            A les quatre de la tarda era l’hora del partit i els cafès de la vila començaven a buidar-se.

L’equip visitant havia arribat en un camió i era d’una vila dels Monegres —terra de secà—. Tots els jugadors estaven preparats per a començar el partit.

             A l’hora en punt, l’àrbitre donà amb un xiulet l’ordre de començar el partit. L’àrbitre es va posar de banda dels forasters, i els espectadors estaven desanimats.

            Al cap de mitja hora ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i tothom cridava:

—Que el llencin al riu!

—Canalla!

—Animal!

—Estúpid!

Deu minuts després, va xiular un penal en contra del nostre equip, evidentment injust, l’enrenou va arribar a un punt crític però, de sobte, es va produir un silenci molt tens, un silenci feixuc i tens. La remor del Segre era cada cop més intensa.

Una tronada va esclatar immediatament.

Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que estava perdut el partit. Perquè ¿qui havia de pensar que el Segre s’inflaria tant de pressa. L’Ebre començà a inundar el camp de futbol fins que cobrí amb mig pam d’aigua la major part del terreny de joc.

Els forasters, gent de secà, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van amuntegar espantats amb l’àrbitre en la zona del camp on l’aigua, per causa d’un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra. Mai no s’havia vist una cosa com aquella: els nostres van continuar el joc amb aigua al turmell; cada atac era un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d’ofendre’ls sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobres, de no saber què era un riu.