Grup A

Text

Futbol de ribera

Text seleccionat: El Cafè de la Granota[1]

El vell Cristòfol m’enraonà vint anys després de l’esdeveniment que no podia passar enlloc més que en el nostre camp de futbol.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat  l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre; aleshores, s’havia decidit emprar el fangarque n’havia quedat per a fer-li el camp d’esports. Fins llavors, els partits de futbol s’havien celebrat a l’era situada en la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaüts i pontones; l’afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l’hort del Ramon va ser rebuda amb brams d’entusiasme per l’assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l’únic inconvenient era l’espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l’Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència.

            Es va nomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat baldat a força d’anar i venir amb la barca.

            Aquell dia, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un sol tebi. Era l’hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se.

            L’equip visitant, titular d’una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per a començar el partit.

            El Segre baixava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses. A l’hora en punt, l’àrbitre donà amb un xiulet l’ordre de començar el partit. L’àrbitre es va posar de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren.

            Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en  un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.

—Barrut!                                     

—Que el llencin al riu.

—Brètol! Animal!

—Poca-solta!

Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuci tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa.

La tronada va esclatar immediatament.

Res, però, no va evitar el desastre: l’àrbitre xiulà, el davanter centre —un bergantros, malcarat i fatxenda — corregué, xutà i marcà.

Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida són així, i les del futbol també; allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè ¿qui havia de cavil·lar que el Segre s’inflaria en un tres i no res. L’Ebre començà a inundar plàcidament el camp de futbol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d’aigua la major part del terreny de joc.

Els forasters, gent de secà, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d’ells, es van amuntegar amb l’àrbitre en la zona del camp on l’aigua, per causa d’un desnivell del terrenys, no arribava. I aquella va ser la nostra. Mai no s’havia vist una cosa com aquella: els nostres lliscaven igual que carpes agullonats pel públic que, amb aigua al turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractavad’escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobrets, de no saber què era un riu.