Grup B

Text

Riada

Text seleccionat: Històries de la mà esquerra

El riu havia començat a créixer a mitjanit, i quan vaig despertar-me, ja el vaig sentir com roncava i em vaig inquietar. Aquell matí havíem d’emprendre viatge cap a Móra i el llaüt, amb una bona càrrega de vint tones de lignit, estava preparat al moll des de la tarda abans. Una hora més tard vaig sentir que la meva dona baixava del llit.

—Ha pujat molt. Creus que marxareu?

Vaig dir que no ho sabia, però qualsevol que conegués una mica l’oncle Gòdia, el nostre patró, podria assegurar que el vell soltaria amarres. No hi havia millor patró en tota la ribera i coneixia el riu més bé, però era més tossut que una mula.

Gòdia venia de família de llaüters  i aquell temps encara no eren utilitzades les bèsties per remolcar els llaüts riu amunt i els homes mataven per les vores de l’Ebre a força d’estirar la sirga. Jo, a força de clatellades vaig aprendre l’ofici: “El riu, Manel, és mentider, si bades et fotrà la càrrega, el llaüt i els ossos.

            La dona em va preparar la cistella amb el recapte i vaig baixar al moll. L’Ebre tenia el color de la terra i rosegava la vora igual que una bèstia fura. Els llaüts es gronxaven i les amarres, tibants, semblava que anaven a petar d’un moment a l’altre.

            —Això encara anirà de pujada— comentava Sergi, un patró, enmig d’un grup de llaüters—.

            —Les pluges de la tardor!

            —Avui no podrem soltar-nos.

            —Bé, farem festa!

            A l’altra punta del poble, riu avall, l’aigua clara del Segre, era frenada pel corrent fangós de l’Ebre.

            L’oncle Gòdia encara no havia baixat al moll, i jo, després de donar una ullada al llaüt, vaig anar a les quadres. Allí vaig trobar els altres dos peons. Segarra donava el pinso a la Baldana, la nostra mula; Moles, assegut en un sac de palla, feia cigarreta. El bram del riu tenia inquietes les bèsties, que clavaven potades a terra i estiraven els ramals.

            —Voleu dir que farem viatge? Ja veus de quina manera baixa, el riu. Té, fuma.

            Em va allargar tabac i paper i vaig seure a tocar d’ell.

            —Jo tinc por de la riada —va replicar Sagarra—.

            —El vell ja és al moll. Aquesta que lladra és la Lira.

Vaig eixir. L’oncle Gòdia, amb la cistella penjada al braç, i amb les mans embotides a la faixa, mirava el riu en silenci. Cada vegada que el veia mirar l’aigua d’aquella manera, em feia l’efecte que el vell i el riu parlaven. Aleshores, la gossa Lira, quieta al costat de l’amo, no parava de bordar i dreçava les orelles…