Grup A

Text

Riada

Text seleccionat: Històries de la mà esquerra[1]

El riu havia començat a créixer a mitjanit, i a la clarejada, quan vaig despertar-me, ja el vaig sentir que roncava igual que un feram. Em va entrar un neguit que no em deixava aclucar l’ull. Aquell matí havíem d’emprendre viatge cap a Móra i el llaüt, amb una bona càrrega de vint tones de lignit, estava preparat al moll des de la tarda abans. Una hora més tard vaig sentir que la meva dona baixava del llit.

—Ha pujat molt —va dir-me després de donar una ullada al riu per la finestra—. Vols dir que us aviareu?

Vaig remugar que no ho sabia, però qualsevol que conegués una mica l’oncle Gòdia, el nostre patró, podria assegurar sense espifiar-la que, encara que s’ajuntés el cel amb la terra, el vell soltaria amarres. No hi havia millor patró en tota la ribera i coneixia el riu més bé que Déu, però era més tossut que una mula. Jo ho sabia prou bé! Encara no m’afaitava —i els anys que vaig tardar— ja navegava de minyó en el seu llaüt.

Gòdia venia de família de llaüters i s’havia criat per aquella ribera amb la gent d’ofici; en aquell temps encara no eren utilitzades les bèsties per remolcar els llaüts riu amunt i els homes es deixaven la pell per les vores de l’Ebre a força d’estirar la sirga. Dels joves deia que tenien la sang aigualida i el cervell de granota. A mi, no sé perquè, em tenia simpatia i es va entestar a fer-me un home de riu com cal; i a fe del dimoni que no em va quedar altre remei que ser-ho! A força de clatellades vaig aprendre l’ofici i a cada estossinada seguia la lliçó: “El riu, Manel —em deia entre altres coses—, és com un camí cobert, tot planet pel damunt, però ple de trencacolls per sota i cal conèixer-lo pam a pam, perquè si bades et fotrà la càrrega, els llaüt i els ossos.

            Ara, el vell és al clot i cada vegada que en parlo se’m fa un nus a la gola, però el matí d’aquella riada, l’hauria volgut ablanir a cops de rem!

            La dona em va preparar la cistella amb el recapte i vaig baixar a poc a poc al moll. L’Ebre tenia el color de la terra i rosegava la vora igual que una bèstia fura. Els llaüts es gronxaven i les amarres, tibants, semblava que anaven a petar d’un moment a l’altre.

            —Això encara anirà de pujada— comentava Sergi, un patró, enmig d’un grup de llaüters—. Es veu que per la banda de Saragossa fot uns aiguats de cosco!

            —Les pluges de la tardor!

            —Avui no podrem soltar-nos.

            —Bé, farem festa!

            A l’altra punta del poble, riu avall, l’aigua clara del Segre, frenada pel corrent fangós de l’Ebre, feia torna i cobria gleres i mitjanes; els gatells i els xops semblava que suraven sobre una bassa.

            L’oncle Gòdia encara no havia baixat al moll, i jo, després de donar una ullada al llaüt, vaig anar a les quadres. Allí vaig trobar els altres dos peons. Segarra donava el pinso a la Baldana, la nostra mula; Moles, assegut en un sac de palla, feia cigarreta. El bram del riu tenia inquietes les bèsties, que clavaven potades a terra i estiraven els ramals.

            —Voleu dir que farem viatge? Ja veus de quina manera baixa, el riu. Té, fuma.

            Em va allargar tabac i paper i vaig seure a tocar d’ell.

            —Jo tinc por de la riada —va replicar Sagarra—.

            —Tant de bo que ens aviem!

            —El vell ja és al moll. Aquesta que lladra és la Lira.

            Vaig eixir. L’oncle Gòdia, amb la cistella penjada al braç, més dret que un fus i amb les mans embotides a la faixa, fitava el riu en silenci. Cada vegada que el veia mirar l’aigua d’aquella manera, em feia l’efecte que el vell i el riu parlaven. Aleshores, la gossa Lira, quieta al costat de l’amo, no parava de bordar i dreçava les orelles…