Literatura

Obra literària

Jesús Moncada és un escriptor que domina un llenguatge depurat i molt expressiu en els temes, l’estructura de l’acció, la trama, la versemblança dels personatges. A vegades, és senzill, col·loquial, fresc com en les converses del carrer, o dels cafès; d’altres, el llenguatge és més rebuscat, més barroc, dens i complicat, com a Camí de sirga, però utilitzat amb coherència per a fer-nos connectar amb l’ambient èpic i màgic del món meravellós que descriu.

Artur Quintana indica que Moncada es situa en l’època del postfranquisme o postnoucentrisme on el model de llengua  era més aviat purista[1]. Cap als anys setanta del segle XX es va desenvolupar un moviment amb molta presència de la consciència lingüística entre els escriptors que escrivien en llengua catalana.

Hèctor Moret, en la seva reflexió sobre la llengua dels escriptors aragonesos d’expressió catalana, considera que la preocupació per la llengua és una característica bàsica del seu model de llengua[2].

_____________________________

[1] Quintana, Artur (1983). “La llengua de Moncada” dentro de la obra de Hèctor Moret Xandra. Estudis aragonesos de llengua i literatura. Artur Quintana i Font. Associació Cultural del Matarranya. Institut d’Estudis del Baix Cinca.

[2] Moret, H. (1998). Indagacions sobre la llengua i la literatura catalanes a l’Aragó. Associació Cultural del Matarranya. Institut d’Estudis del Baix Cinca, pp. 127-129.

Moncada assegura que les incorporacions de la llengua de Mequinensa són fetes amb cura. Aquestes variants dialectals són més presents en els diàlegs dels personatges en els contes on la llengua de Moncada es manifesta amb un registre més col·loquial.

En diverses entrevistes afirma: Jo no escric pels mequinensans, pels barcelonins o pels catalans: jo escric i prou[1].

 _____________________________

[1] Vidal, Pau (2001). El País. Quadern 951, pp. 1-4. Yo no escribo para los mequinenzanos, para los barceloneses o para los catalanes: yo escribo y basta.

Pere Calders afirma que a Moncada el preocupaven amb plena consciència el país, l’idioma i els tombants de l’època[1].

Segons Ramon Sistac, (2005:43) en general, i des del punt de vista lingüística, l’obra de Moncada destaca per l’adjectivació, el lèxic, la complexitat sintàctica i l’ús de la fraseologia i els estereotips. També destaca per l’ús de locucions, refranys i frases fetes, que són els aspectes en els quals l’escriptor es mostra més innovador i que donen sentit a la idea de Sistac (2005:44) que Moncada crea a partir de la llengua establerta[2].

La galeria de les estàtues fou publicada en 1992, en català i uns anys després traduïda al castellà.[3] Carme Alcover considera que aquesta obra s’ajusta als models dels realistes, Flaubert, Clarin; Pardo Bazán, com una configuració elemental d’allò que el gènere novel·lístic, que en termes de Darío Villanueva, seria la d’un relat extens en prosa que narra allò que els hi passa a uns personatges en certs moments i en determinats llocs[4].

 _____________________________

[1] Pere Calders, afirmación que aparece en el prólogo de  Històries de la mà esquerra.

[2] Sistac, R, “Una llengua de luxe”. Serra d’Or. Barcelona, 2005, p. 43, citado en la obra de Laura Farré Badia: L’estil literari de Jesús Moncada a Estrèmida memòria. Gara d’Edizions, Zaragoza, 2019.

[3] La crítica ha sido abundante. Haremos algunas referencias a partir del análisis que hace Carme Alcover en su estudio El idilio y la ciudad provinciana en “La galeria de les estàtues” de Jesús Moncada. Rolde. Número 91-92 (2000).

[4] Alcover, Carme: O.c., p. 52.

Alcover, analitza l’obra de Moncada a partir de la teoria dels subgèneres novel·lístics de Bajtín[1], el qual proposa un mètode que ens permet penetrar en l’epidermis de l’objecte estètic en presentar-nos, en la seva investigació, la concepció de l’espai-temps i la imatge de l’home en la novel·la.

El temps idíl·lic és aquell que es troba subjecte als esdeveniments de determinats llocs, al país d’origen amb els seus racons, a les muntanyes, camps, rius, cases, boscos i valls natals. La vida idíl·lica i els seus esdeveniments són inseparables d’aquest racó espacial concret on han viscut pares i avis, on viuran els fills i els néts[2].

Finalment, l’idil·li combina la vida humana amb la natura, la unitat dels seus ritmes, el llenguatge comú per als fenòmens de la naturalesa i els esdeveniments de la vida humana. Adquireix especial rellevància l’idil·li en relació amb la proximitat amb l’amor, la mort, fins i tot alguns sublimats al màxim.

 _____________________________

[1] Idem. Batjín, Mijail (1989), Teoría y estética de la novela. Semionología, Madrid, Taurus (375-409).

Continua la Carme Alcover dient que algunes crítiques de l’obra de Moncada solament han vist aspectes parcials dintre dels cànons del relat regional i costumista, sense veure que som davant una història on l’idil·li és substancial no solament en aquesta novel·la sinó en tota la seva obra.  El temps idíl·lic en “La galeria de les estàtues”, de Moncada, sofreix una reelaboració, la naturalesa, el riu Ebre que passa per Mequinensa, i la família, el seu pare, la seva mare, Agnès de Vallmajor, es sublimen, en tant que forces amb poder i sàvies de la vida universal, aquests elements són destinats a buscar l’ideal de societat en la línia rousseauniana de progressió i allí radica la seva diferència amb el fet regional[1].

 _____________________________

[1] Alcover, Carme. O.c., p. 53.

Altres especialistes en anàlisis literàries veuen l’autor com un planificador del temps on no hi ha cap hora descrita a l’atzar. Biosca[1] Percep en l’autor la creació d’un món mític, repetitiu i cíclic; amb un espai quasi homogeni com és la seva Mequinensa natal, juntament amb la voluntat de recuperació i de recreació literària d’un món configurat des del record, perquè no sofreixi l’oblit, però sense la imbricació fenomenològica que s’ha analitzat.

Xavier Moret[2] destaca la seva qualitat de novel·la ciutadana que hi té molt de Saragossa. Trinidad de León-Sotelo[3] afegeix el seu ruralisme.

Mario Sasot[4] insisteix en la seva condició de novel·la provinciana, de ciutat  mitjana, com una nova Vetusta, on conviuen militars, beates, capellans, estudiants, professors, policies, putes…  

 _____________________________

[1] Biosca, Mercè, Emilio Bayo (1991), Guía de lectura de Jesús Moncada. Ed. La Magrana. Barcelona. Citada per Alcover, p. 54.

[2] Moret, Xavier (1993), “Jesús Moncada en Torrelloba”. El País, 7 de agosto.

[3] León-Dotelo, Trinidad (1993), ABC, 25 de noviembre (reseña).

[4] Sasot, Mario (1991), “Un mequinenzano escritor de un río y de sus gentes”. Heraldo de Aragón, 3 de diciembre.

Premis

1997 – Premi Joan Crexells de narrativa per Estremida memòria.

1998 – Premi Crítica Serra d’Or de novel·la per Estremida memòria.

2001 – Premi dels Escriptors Catalans de l’AELC.

2001 – Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

2001 – Medalla d’Or d’Isabel de Portugal de la Diputació de Saragossa.

2004 – Premio de las Letras Aragonesas de la Diputació General d’Aragó.