Grup B

Text

Un barril se sabó

Text seleccionat: El Cafè de la Granota[1] 

La història de Florenci va començar un dia a l’hora de dinar. Recordo que les dones anaven cap a la mina aportar el menjar als homes i que per tota la vall se sentien les explosions de cada migdia. Uns núvols negres baixaven pel riu Ebre fins a la vila. L’aire anunciava tempesta. Feia un dia fosc, un dia d’aquells que no et deixen estar tranquil. El Llampec era una de les quatre barques de la mina, acabava d’arribar al petit port de Pedret. Les barques com el Llampec transportaven carbó cap a altres poblacions de la ribera i, quan tornaven, aprofitaven per a portar productes que no hi havia en la vila. Aquesta vegada el Llampec havia portat un barril amb setanta quilos de pasta de sabó. El patró i els treballadors de la barca s’esforçaven per a baixar-lo a terra. No era una tasca fàcil, hi havia nervis, discussions i males paraules.

Quan finalment ho van aconseguir, Pere Camps, el patró de la barca, va dir a Florenci, un dels seus treballadors:

—Tu, desgraciat. Ja pots portar el barril cap a la botiga de l’Adelaide. Vès de pressa, si no vols que et pegui.

Pere Camps era un home violent. Ningú volia treballar per a ell i si ho feia era per necessitat. Tractava malament a tots els seus treballadors, però sobretot a Florenci Com el pobre noi sempre ho aguantava tot, el patró s’aprofitava d’ell.

Aquell dia Florenci tampoc va dir res. Va tombar el barril de costat i va començar a fer-lo rodar carrer a dalt. Així m’ho va explicar la Marieta Peris, que en aquell moment rentava roba en el riu, prop de la barca. La Marieta coneguda com la Gramola sempre ho sabia tot de tot el món.

Florenci havia de portar el barril a la botiga de l’Adelaide en la punta de dalt del carrer Sant Francesc. Precisament pel cantó de baix, aquest carrer acaba en el petit port de Pedret. Així doncs, per a anar donis de la barca fins a la botiga, Florenci havia de seguir una línia recta.

Ara bé, aquest carrer és la més inclinada de la vila i costa bastant de pujar, sobretot si s’ha d’empènyer un barril. Poc després de començar, a Florenci ja li faltava l’aire i es va parar un moment. Una mica més amunt, va haver d’aguantar les bromes dels homes que els esperaven al costat de la barberia.

—Tot aquest sabó necessites per a rentar-te, Florenci?

—Si que portes brutes les orelles!

—Digues-li a Pere Camps que ho pugi la seva tia, aquest barril!

Fins i tot va sortir el barber. Es deia Miquel i va deixar el treball un moment per a riure’s de Florenci.

—Fins quan et deixaràs enganyar, babau?

Malgrat tots aquests comentaris desagradables, el pobre noi va continuar carrer a dalt sense dir res. A la poca estona el cel es va tornar encara més negre i va començar a ploure. Tothom va entrar dins de les cases, però Florenci va continuar empenyent el barril sota la pluja cada vegada més intensa. Una mica més amunt, el noi no va poder més i va deixar anar molts tacs. Pel que es veu, a Florenci, a qui mai se li havia escapat ni mitja paraula forta, va maleir a tots els sants. La Teresa, una de les dones més devotes de la Vila, fins i tot va resar una pregària perquè els sants no li ho tinguessin en compte.

Florenci es va quedar només enmig del camí.

Llavors es va sentir aquella espècie de tro que semblava que s’acabava el món, i al final del tot, aquell soroll espantós. Tothom va sortir fora a mirar què havia passat. El barril de Florenci havia baixat carrer a baix a tota velocitat fins a topar amb el cafè d’Alexandre. Amb el cop el barril es va trencar i tot el sabó es va vessar. Llavors la pluja va començar a desfer el sabó i una muntanya d’escuma va començar a baixar fins al riu. Les barques del petit port del Pedret van quedar cobertes de blanc.

No vam saber mai què havia passat realment. Ningú ho va veure i Florenci, com sempre, no va dir ni mitja paraula. Suposem que al pobre noi se li va escapar el barril de les mans per culpa de la pluja. O potser va ser pel cansament. En qualsevol cas, en la vila, aquesta història es va comentar molt. Teodor, fins i tot va comparar a Florenci amb Sísif. Segons els antics grecs, els déus van condemnar a Sísif a pujar eternament una roca fins a l’alt d’una muntanya. Cada vegada que Sísif arribava al cim, la roca se l’escapava de les mans i havia de tornar a pujar-la. Naturalment, a partir d’aquell dia, Florenci va ser conegut com el Sísif de la Ribera.

La història del barril va fer molta gràcia a tothom, excepte a Pere Camps. Al patró no li va agradar res perdre tot aquell sabó, però encara el molestava més un altre detall. Els pocs que sabien de què es tractava ho van convèncer perquè ho oblidés i no digués res. Valia més la pena pensar que havia estat una coincidència d’aquelles que passen en la vida. Ben mirat, no era simplement mala sort que a Florenci se li hagués escapat el barril justament quan Pere Camps pujava pel carrer i que el patró s’hagués hagut de ficar en la barberia per a no ser atropellat?